Quan la professora Keles ens va explicar que a
l’estiu hi havia un campament a Madrid vaig ser la primera a preguntar-li als
meus pares si em deixaven anar, encara que, la resposta no va ser la esperada.
Els vaig suplicar i suplicar però va ser en va. La
seva resposta era clara i no canviarien d’opinió o, almenys, va ser el que em
van fer creure.
Faltava una setmana per acabar l’escola i les
meves esperances ja s’havien perdut i just la nit del dijous els meus pares
quan estàvem dinant em van dir: “Naiara, el teu esforç a l’escola i la teva
bona actitud ha estat el que ens ha fet canviar d’idea i pensem que seria una
molt bona experiència per tu”. Jo em vaig aixecar i els vaig donar una forta
abraçada.
Quedaven només tres dies per partir cap a Madrid i
jo estava nerviosíssima per conèixer aquell lloc. A més jo no hi havia viatjat
mai sola i això em feia una mica de por encara que sabia que era segur.
Va arribar el gran dia i els meus pares em van
portar a l’estació d’autobusos. Quan vam abandonar aquell lloc la meva esperada
experiència va començar. Portàvem sis hores en aquell autobús i, la veritat era
que, ja estàvem farts de estar allà. Només pensar que ens quedaven cinc hores
més ens matava però el pitjor va ser quan ens pensàvem que ja havíem arribat i
ens van pujar una hora més a un altre autobús.
Va ser arribar i començar a posar-me nerviosa per
començar aquella meravellosa aventura. A
més ja tenia ganes de conèixer la gent amb la que compartiria aquells vuit
genials dies.
Vaig conèixer tres extraordinàries malaguenyes,
molt simpàtiques, i amb les quals vaig compartir els meus millors moments.
Estàvem cada dia juntes i a diferència de la gent
de la meva classe jo era l’única que s’havia relacionat.
Aquesta experiència em va aportar que amb només
vuit dies es poden fer amigues molt especials i també que els viatges de dotze
hores en un autobús no són molt agradables.
NAIARA CARRÉS HIDALGO
2n ESO A
No hay comentarios:
Publicar un comentario